Transitant per la vida

Fa temps que no sé què escriure. La meva vida no és prou interessant. M'aixeco, em vesteixo, agafo el bus, treballo durant 5h, torno a casa, no faig res i a dormir d'hora. I així cada dia des de fa setmanes. I que bàsicament només transito per la vida gairebé 6 mesos. Em sento buida. Sola. Abandonada. Menyspreada. Deprimida, per què amagar-ho? Ja no m'importa res. Faig coses per la rutina. Faig coses que mai havia fet per no pensar en cap moment. Però ja no sóc la mateixa, aquell llunyà 10 de març tot va canviar per mi, alguna cosa dins meu es va trencar i ja no es pot arreglar. La confiança, l'amor, l'amistat, la diversió, la comprensió, la vida. Sí, una gran part de mi s'ha quedat en aquell dia. No m'importa ja el que la gent pugui dir de mi, del meu aspecte, del que faig, del meu cos. M'és igual estar al límit de l'anorèxia perquè ja no sento res. M'enfada més el fet que la gent del meu voltant es passi el dia dient-me que mengi o s'enfadi amb mi perquè m'aprimo. És el meu cos. És la meva vida. I a la vida en el fons sempre estem sols. Ni surt l'arc de Sant Martí després de la tempesta ni el que fas se't torna. Per aconseguir el que vols en aquesta vida has de ser la persona més cabrona que puguis ser i no importar-te a qui trepitges. No vull trobar algú. Em repugna el sol fet d'imaginar-m'ho. Només vull estar jo sense importar ja a qui pugui perdre. Que puc ser molt autodestructiva ho sé des de fa molts anys. Que sóc pessimista? Sí, oi tant. Però crec que ha quedat demostrat que tinc dret a ser-ho. M'està començant a agradar convertir-me en una persona antisocial i marginal: Així no m'enduc decepcions i no he d'esperar res de ningú. No entens que el fet de no parlar-me no m'ajuda. Que el fet de fer-me promeses per trencar-les no ajuda. Que el fet d'evitar-me no ajuda. Que el fet de deixar temps no ajudarà a que el problema desaparegui. No puc estimar a ningú més que a tu; tot i aquests mesos segueixes sent per desgràcia la persona en qui més confio; però m'has destrossat, m'has anul•lat com a persona, no podré tornar a confiar en ningú ni a creure les promeses, que un "t'estimo" sigui veritat... Només espero que un dia no molt llunyà siguis capaç d'adonar-te que ningú et recolzarà tan incondicionalment com ho he fet, que ningú et defensarà com jo ho he fet, que ningú t'animarà com ho he fet jo i ho segueixo fent... Que algú t'estimarà com ho he fet no en tinc cap dubte, però que puguin mantenir viu aquest sentiment si viuen el que jo he viscut ho dubto seriosament. Però ja no busco res perquè no espero res, per primer cop he perdut totalment l'esperança de dies millors, que si ets bona persona et pasaran coses bones, he perdut l'esperança que et preocupis per mi i m'estimis de la manera que sigui, només vull seguir transitant per la vida sense que res m'importi de veritat.